La malaltia d'Alzheimer és un dels majors reptes globals als quals s'enfronta la comunitat científica i mèdica. Cada dia es diagnostiquen milers de casos d'Alzheimer a tot el món i si no trobem una cura efectiva, en els pròxims 30 o 40 anys, el nombre de persones afectades es pot triplicar.
L'augment de l'esperança de vida i la manca de tractaments efectius converteixen l'Alzheimer i les demències en una amenaça d'abast global que serà insostenible a escala econòmica, sanitària i social.
No obstant això, fa més d'un segle que la malaltia va ser descrita. I durant tots aquests anys, els científics no han parat de treballar per descobrir el funcionament i les causes de la malaltia, així com per trobar fàrmacs que puguin aturar-la. Lamentablement, els recursos destinats a la investigació de les demències han estat molt menors que els dedicats a altres malalties, com el càncer o la sida. Respecte als medicaments assajats fins a l’actualitat, tots s'han demostrat ineficaços i no han aconseguit frenar el seu avanç ni revertir el deteriorament cognitiu causat per la malaltia.
La constatació de l'existència d'una fase preclínica, on la malaltia és silenciosa i no manifesta símptomes, ha obert la porta a orientar les investigacions cap a la detecció precoç i la prevenció, amb la perspectiva que els fàrmacs assajats en persones malaltes poguessin ser eficaços si s’administressin en etapes prèvies, quan els danys cerebrals no fossin ja irreversibles.
El 1906, Alois Alzheimer i Auguste Deter
El científic alemany Alois Alzheimer va publicar en 1906 els resultats d'un estudi realitzat a Auguste Deter, una pacient de 50 anys a qui el seu marit havia portat a l'hospital després d'haver detectat canvis en el seu comportament. Aquests primers símptomes serien, més endavant, reconeguts com la malaltia que portaria el seu nom.
El reconeixement de l'Alzheimer com a malaltia
Allà pels anys 50, es considerava l'Alzheimer una malaltia pròpia de la mitjana edat. Quan aquesta es manifestava en edats avançades, es considerava demència senil.
No va ser fins als anys 70 quan els científics van començar a identificar l'Alzheimer com a causa de demència freqüent en persones grans. Tot i això, la pèrdua de memòria es considerava part del procés d'envelliment.
Les proteïnes beta-amiloide i tau, a investigació
Avui sabem que l'acumulació de les proteïnes beta-amiloide i tau en forma de dipòsits o plaques són les que provoquen la degeneració i la mort de les neurones en un cervell amb Alzheimer.
Les investigacions pel que fa a l'origen d'aquestes proteïnes van augmentar a partir dels anys 80, quan els científics van començar a interessar-se per la seva relació amb el desenvolupament de la malaltia.
Més endavant, als anys 90, es van identificar els gens relacionats: el de la proteïna precursora de beta-amiloide (APP) i els que es comporten com a factors de risc (APOE).
Tècniques d'imatge per al diagnòstic i la investigació
A partir de l'any 2000 es va produir un avenç important en les tècniques de diagnòstic i investigació. Generalitzant l'ús de tècniques d'imatge per ressonància magnètica. I l’any 2004 es va presentar el primer radiotraçador per a visualitzar plaques de beta-amiloide mitjançant tomografia per emissió de positrons (PET).
Ja l’any 2010 es va definir la fase preclínica en la malaltia d'Alzheimer, de llarga durada, que precedeix als símptomes d’aquesta.
Una de les últimes fites per a la investigació d'aquesta malaltia es va donar l’any 2014. En els Estats Units van dissenyar el primer assaig clínic per a la prevenció, l'Estudi A4, amb l'objectiu d'avaluar si la disminució de proteïna amiloide retarda la pèrdua de memòria associada.
L’any 2015 va néixer el Consorci EPAD on participen 36 institucions europees, entre elles la Fundació Pasqual Maragall, per provar nous tractaments de prevenció de l'Alzheimer.
