<img height="1" width="1" style="display:none" src="https://www.facebook.com/tr?id=183660822919076&amp;ev=PageView&amp;noscript=1">
Parlem sobre l'Alzheimer
El blog de la Fundació Pasqual Maragall
crea-mobile
explicar-diagnostico-alzheimer

Explicar o no explicar el diagnòstic a una persona amb Alzheimer?


Quan a un ésser estimat li diagnostiquen Alzheimer és freqüent plantejar-se si és millor dir-li o no dir-li. És una pregunta que, tot i no tenir fàcil resposta, és prou important com perquè hi reflexionem.

Diferenciar entre els aspectes de tipus legal i els de tipus emocional

Des d’un punt de vista legal i assistencial, si la persona afectada està capacitada per saber i entendre l’abast dels seus propis actes, aleshores té dret a conèixer els seus diagnòstics mèdics i les alternatives de tractament. Això aplica a la manera en què el metge pot gestionar la informació a donar al pacient. Pot passar que ens molestem perquè el metge ha comunicat al nostre ésser estimat la informació diagnòstica sense consultar-ho abans amb nosaltres. Si la persona té prou capacitat d’enteniment i mostra desig de saber el seu diagnòstic, el metge té l’obligació de donar-li aquesta informació. És més, fins i tot si la persona  afectada desitja que ho faci en privat, sense la presència de ningú més, s’ha de respectar aquesta decisió.

Ara bé, al terreny familiar, és freqüent plantejar-se si hi ha necessitat o no d’aprofundir en el diagnòstic. O, en el cas que el metge no li hagués  comunicat (o la persona no ho recordi), si hem de dir-li nosaltres o no. És habitual dubtar respecte els beneficis i els perjudicis de que la persona sigui conscient del seu diagnòstic. Donat que cada cas i cada família és diferent, no existeix una única resposta, pero sí es poden fer algunes reflexions al respecte.

Si el diagnòstic es realitza quan la persona encara conserva prou capacitat  de discerniment, saber-ho li permetrà poder planificar el seu futur i prendre  decisions  sobre la seva cura quan no pugui valer-se per si mateixa.

Atendre les inquietuds de la persona respecte el seu diagnòstic

És important no caure en el simplisme d’assumir que, donat que la seva  malaltia comporta deteriorament cognitiu, la persona afectada no tindrà  necessitat de saber sobre el seu diagnòstic o d’entendre la naturalesa del  que experimenta. 

Per tal d’aproximar-nos, prudentment, a què i com transmetre-li, pot ser de gran utilitat tractar d’esbrinar què és el que sap sobre la seva malaltia i què és el que vol saber

Potser serà molt conscient que “alguna cosa” li està passant, i tal vegada  expressi la seva confusió o el seu temor. Si esquivem la seva preocupació o les seves preguntes al respecte, encara que sigui amb la intenció de protegir-la, podem estar contribuint a la seva inquietud i incrementant una possible sensació de soledat i una conseqüent tendència al retraïment. Encara que sigui un tema dolorós i difícil d’encarar, ajudar-la a comprendre que els problemes de memòria (o d’un altre tipus) que percep es deuen a un problema de salut, pot (tot i que sembli estrany) tranquilizar-la.I encara més, si nosaltres mantenim una actitud positiva respecte a tot el que pot fer (i podem fer junts) per avançar amb optimisme. 

En altres casos, però, hi haurà, o semblarà que hi ha, una falta de consciència des de fases inicials o una minimització de les seves dificultats. És important valorar les seves reaccions i requeriments d’informació en tot moment i adaptar-hi les respostes, també a la seva capacitat de comprendre les explicacions.

De la mateixa manera que la família passa per un procés d’acceptació del diagnòstic, la pròpia persona diagnosticada també experimenta un procés  de canvi. Independentment que sàpiga o no el seu diagnòstic, sovint sent  que alguna cosa li passa, se sent confosa, desconcertada… i també necessita explicacions, encara que siguin adaptades al seu desig de saber i a la seva capacitat de comprensió.  

Categories: L'Alzheimer

05.11.2020


Posts relacionados