La retrogènesi es un concepte que fa referència al procés pel qual els mecanismes degeneren en ordre invers a com es van adquirir durant el desenvolupament normal. El Dr. Barry Reisberg l’ha estudiat àmpliament i el va començar a utilitzar entre els anys 80 i 90 per abordar la qüestió de l’evolució dels símptomes de l’Alzheimer. Conèixer-lo ajuda a comprendre per què les persones amb Alzheimer sembla que es converteixin en nens.
Ja als anys 60 i 70, diversos estudiosos de la demència van observar que el declivi de certes capacitats en les persones que la patien semblava seguir un patró invers al descrit a les teories cognitives sobre les fases del desenvolupament infantil. És més, es coneixen alguns escrits mèdics de fa més de dos segles que ja referien similituds entre l’envelliment i el desenvolupament infantil normal.
S’han realitzat diversos estudis que han permès establir paral.lelismes entre l’edat d’adquisició de determinades habilitats mentals durant el desenvolupament i la pèrdua de les mateixes en diverses fases de la progressió de la malaltia de l’Alzheimer. Per exemple, la capacitat de realitzar càlculs mentals necessaris per a una adequada gestió dels diners en el procés d’una compra quotidiana bàsica, és quelcom que un nen acostuma a adquirir entre els 8 i els 12 anys, mentre que aquesta habilitat s’acostuma a deteriorar en una fase lleu de la demència per Alzheimer.
Les pèrdues cognitives tenen un impacte en la funcionalitat, és a dir, en la capacitat de desenvolupar les activitats de la vida diària. Per això, la retrogènesi cognitiva i la funcional, necessàriament, van de la mà.
El desenvolupament infantil sovint s'avalua segons la consecució de certes habilitats de la vida quotidiana, per a la realització de les quals es requereixen determinades capacitats cognitives i motrius que depenen de la maduresa cerebral. L’evolució retrogenètica a l’Alzheimer suposa que aquestes habilitats es vagin perdent en l’ordre invers en que es van adquirir. Així, la teoría de la retrogènesi de Reisberg estableix unes comparacions entre l’edat d’adquisició d’algunes habilitats (edat de desenvolupament) i la pèrdua de les mateixes amb la progressió de les fases de la malaltia de l’Alzheimer.
Per exemple, la capacitat per realitzar un treball (remunerat o no) s’adquireix entre els 13 i els 19 anys, mentre que és quelcom que es comença a deteriorar en una fase de deteriorament cognitiu lleu. Una altra de les fites que utilitza Reisberg en la definició d’aquesta evolució inversa és la capacitat de triar la roba adequadament, quelcom que un nen és capaç de fer entre els 5 i els 7 anys i que es perd quan l’Alzheimer es troba en fase moderada de demència. Així, les diferents fites s’utilitzen per a la configuració d’unes escales que ajuden als professionals a definir el grau de deteriorament de la persona que pateix Alzheimer, a la vegada que serveixen d’orientació per comprendre quin tipus d’assistència necessita.
Com ja van destacar Reisberg i col.laboradors en un article publicat l’any 1999, és obvi que les persones amb Alzheimer no realitzen cap evolució a la inversa pel que fa a aspectes físics. A més, mentre que el desenvolupament està marcat per expectatives creixents, la malaltia d’Alzheimer ho està per expectatives decreixents.
Hi ha altres diferències molt destacables entre les persones amb Alzheimer i els nens, que ens porten a recordar que les persones amb Alzheimer no han de ser tractades com a nens, tot i que les cures i atencions que necessiten s’han d’adaptar a les necessitats fonamentals que requereixen els nens de l’edat de desenvolupament equivalent a la fase de la malaltia en la qual es trobi.
Seguint amb les observacions de Reisberg i col.laboradors, és important destacar el següent: