La memòria i l’oblit: per què oblidem?

La relació entre memòria i oblit és inqüestionable. No podem parlar de la memòria sense parlar de l’oblit. Oblidar no és dolent. Al contrari, és necessari i beneficiós. Imaginem que poguéssim recordar cada minut i cada detall de la nostra existència, de segur que seria insuportable i no resultaria efectiu quan en algun moment volguéssim recuperar una informació concreta. A vegades, però, el motiu de l’oblit aparent és en realitat una distracció o un lapsus d’atenció.

Memòria i oblit: teories de l’oblit

Sabem que l’oblit és necessari, però, en realitat, el que ens preocupa és oblidar coses que considerem importants i que ens resulten útils per a la nostra vida quotidiana. A mesura que envellim, el funcionament del nostre cervell va variant i no tenim exactament les mateixes capacitats que teníem quan érem joves. Tanmateix, això no significa que alguna cosa vagi malament. 

Oblidar de manera ocasional dades importants o cometre errors puntuals en activitats rutinàries no és estrany. Ens passa a tots. No hem preocupar-nos si en som plenament conscients i no suposen un problema per al desenvolupament de les nostres activitats quotidianes. 

Però, per què es produeixen aquests oblits? Hi ha diferents teories de l’oblit i aproximacions científiques que ho expliquen. Les principals són aquestes:

• El fracàs a l’hora d’evocar
• La interferència
• El fracàs en el registre o la codificació
• L’oblit motivat

1. El fracàs a l’hora d’evocar

Probablement, tothom ha tingut alguna vegada la sensació que alguna dada s’ha evaporat de la seva memòria o la certesa de saber alguna cosa, però no ser capaç de recuperar-ho. Això passa a conseqüència d’una fallada a l’hora d’evocar o recuperar la informació.

Una teoria de l’oblit que explica per què succeeix això és la teoria del decaïment. Segons aquesta teoria, cada vegada que s’aprèn alguna cosa es crea un nou traç mnèsic (de memòria) que, si no s’evoca ni es recrea durant molt de temps, decau, es debilita i pot arribar a desaparèixer, i consegüentment la pèrdua d’informació. Això pot passar, per exemple, quan volem fer alguna operació matemàtica que ens resultava molt fàcil quan érem petits (una arrel quadrada, una regla de tres, etc.) o recitar els afluents d’un riu.

Quan fa molt de temps que no es recupera o no es practica una informació, pot ser molt difícil i, fins i tot, impossible evocar-la d’una manera efectiva. Ara bé, si volem reaprendre aquesta informació, com que ja l’havíem adquirit prèviament, normalment ens resultarà més fàcil que la primera vegada.

De totes maneres, aquesta teoria té les seves limitacions, ja que també s’ha demostrat que algunes informacions que no s’han recordat ni evocat durant molt de temps, poden mantenir-se estables a llarg termini.

A vegades, el fracàs a l’hora d’evocar la informació de la memòria es pot deure a problemes o situacions momentànies. Per exemple, si estem molt nerviosos, estressats o preocupats per alguna cosa l’accés a la informació es pot bloquejar. Probablement, en un altre moment més tranquil i calmat la informació es pugui recuperar més fàcilment.

2. La interferència

Aquesta teoria suggereix que algunes memòries competeixen i interfereixen entre elles. Quan algunes informacions són molt semblants, és fàcil que hi hagi interferències i que es produeixin confusions. 

Això passa quan una informació antiga que tenim emmagatzemada ens dificulta recordar dades més recents, com quan s’aprèn un idioma nou i s’evoquen paraules d’una altra llengua que es domina. En aquest cas es tracta d’una interferència proactiva.

Així mateix, es produeix quan el registre d’una informació nova interfereix en la capacitat per recordar una informació que ja havíem après. Per exemple, quan ens hem familiaritzat amb el maneig d’un nou model de telèfon mòbil i un dia necessitem fer servir l’antic, ens costa recordar com s’utilitzava. Aquest és un exemple d’interferència retroactiva.

3. El fracàs en el registre o la codificació

Algunes vegades pensem que hem oblidat una informació que, en realitat, mai no va arribar a formar part de la memòria a llarg termini. Això ocorre quan, en el moment de registrar la informació, no hi hem prestat prou atenció, ja sigui perquè alguna cosa ens ha distret o perquè la informació que ens donaven no ens interessava o no ens motivava prou. Per tal que una informació pugui ser adequadament registrada, cal assegurar-nos que els sentits i l’atenció estiguin ben activats.

4. L’oblit motivat

Altres vegades, encara que sigui d’una manera inconscient, participem activament en l’oblit d’alguns fets, sobretot els de naturalesa traumàtica o pertorbadora. D’aquesta manera, intentem evitar o minimitzar l’impacte emocional negatiu que pugui tenir. 

En el camp de la psicoteràpia, es treballa per recuperar aquestes formes de supressió o repressió de memòries amb la finalitat de tractar els símptomes psicològics associats a situacions traumàtiques o especialment desagradables que s’han viscut.

Lapsus quotidians: pèrdua de memòria o d’atenció?

Segurament ens resultaran familiars situacions com anar a una habitació de la casa amb la intenció de fer alguna cosa i, de sobte, adonar-nos que estem fent una altra cosa contrària a allò que havíem pensat fer, o estar desparant taula i posar el tovalló al rentaplats o un plat brut a la nevera.

Tothom es despista de tant en tant i som víctimes de les nostres pròpies distraccions. Tanmateix, això no vol dir necessàriament que ens falli la memòria o que patim un problema cognitiu. Normalment, es tracta de lapsus quotidians.

Els lapsus acostumen a succeir quan tenim les tasques molt apreses i, en un grau molt alt, quan les tenim automatitzades. També poden succeir quan estem preocupats, distrets o tenim pensaments que ens abstrauen, com per exemple, pensar en alguna cosa que hem de fer l'endemà. 

En realitat, els lapsus responen a una disminució de l’atenció en el moment de dur a terme determinades accions, i no a un problema de memòria.

En alguns casos, es produeixen intrusions d’altres accions habituals que comparteixen algunes característiques amb l’acció inicial. O bé són  conseqüència del costum, encara que la nostra voluntat era fer-ho de forma diferent. És més habitual que sorgeixin aquest tipus d’intrusions quan:

• Volem modificar una rutina. Per exemple, hem pres la decisió d’augmentar la nostra activitat física i baixar de l’autobús una parada abans per fer l’últim tram fins a casa caminant. Moltes vegades, quan ens n’adonem, hem perdut l’oportunitat de fer-ho perquè ja estem arribant a la parada de sempre.
• La situació ha canviat i exigeix modificar la rutina habitual. Per exemple, el sistema de seguretat de l’ordinador ens obliga a canviar la contrasenya d’accés i, de tant en tant, intentem entrar amb l’antiga, sense entendre per què no ho aconseguim.
• La situació comparteix característiques amb una altra molt familiar. Per exemple, davant l’entrada d’un pàrquing públic, per un segon, intentem obrir la barrera amb el comandament del pàrquing de casa.

Altres tipus de lapsus:

• Alteració d’una seqüència. Fa referència al fet de “perdre’ns” en una seqüència més o menys automatitzada. Per exemple, estem cuinant i sona el telèfon. Responem. Quan tornem a la cuina, no estem segurs de si ja havíem afegit la sal o no.
• Mesclar seqüències. Quan ens fem un embolic amb dues tasques que, d’una manera o d’una altra, fem simultàniament. Per exemple, tenim pressa en sortir de casa, però abans hem de guardar un medicament a la nevera i posar les ulleres de sol a la bossa. Pot passar que acabem posant el medicament a la bossa i les ulleres a la nevera.
• Invertir seqüències. Ens tornem a confondre, però en aquest cas en l’ordre de realització d’una seqüència. Per exemple, ens dutxem al matí i seguidament ens raspallem les dents, llavors ens adonem que encara no hem esmorzat.

Com podem evitar els lapsus o distraccions?

Sembla lògic pensar que, per minimitzar la incidència d’aquests lapsus hem d’estar més atents a allò que fem, però si tenim en compte que un dels grans avantatges de les seqüències d’acció rutinària és, precisament, l’alliberament de la ment de la necessitat o de l’esforç exprés d’atenció, aleshores no sembla la millor recomanació. 

De tota manera, si som propensos a cometre aquests lapsus, es podrien emprar algunes estratègies, com les que proposem a continuació. Un primer pas essencial és conscienciar-nos de quines són les situacions o circumstàncies en què acostumem a tenir aquest tipus de lapsus. Tan bon punt les tinguem identificades, podem:

• Decidir si els lapsus poden conduir a errors o negligències greus o no. Si no és el cas, no ens hem de preocupar massa. Fins i tot, ens ho podem prendre amb una mica d’humor.
• Fer un esforç deliberat per estar atents quan es tracta d’alguna cosa important. Per exemple, si sabem que sovint, quan ja som al carrer, ens adonem que ens hem deixat la cartera, procurem deixar-la en un lloc concret que redueixi la possibilitat que això succeeixi. Podem, per exemple, adquirir l’hàbit de guardar-la a la bossa o a la butxaca de la jaqueta o posar-la amb les claus de casa.
• Utilitzar algun senyal per indicar que ja s’ha realitzat una acció o per indicar el moment de la seqüència en què ens trobem. Si reprenem l’exemple de la recepta de cuina, una idea pot ser col·locar els ingredients que ja hem emprat en una zona determinada del taulell de cuina. D’aquesta manera, si veiem sal en aquest espai, significa que ja hem posat sal al menjar.

És important identificar que existeix una diferència entre les fallades de memòria en tasques quotidianes degudes a lapsus d’atenció i les dificultats derivades de problemes de memòria. 

Tant l’oblit com els lapsus o distraccions formen part del funcionament quotidià normal. Si els lapsus passen a ser molt freqüents, acompanyats d’oblits reiterats o apareixen problemes de memòria que suposen un canvi rellevant respecte al nostre rendiment de sempre, o interfereixen en el desenvolupament de les tasques quotidianes, i no s’atribueix la causa a un moment d’estrès o circumstàncies passatgeres, s’aconsella demanar l’opinió d’un professional per si poguessin ser senyals d’alerta.