La retrogènesi a la malaltia d’Alzheimer: tornar a ser un nen?

La retrogènesi es un concepte que fa referència al procés pel qual els mecanismes degeneren en ordre invers a com es van adquirir durant el desenvolupament normal. El Dr. Barry Reisberg l’ha estudiat àmpliament i el va començar a utilitzar entre els anys 80 i 90 per abordar la qüestió de l’evolució dels símptomes de l’Alzheimer. Conèixer-lo ajuda a comprendre per què les persones amb Alzheimer sembla que  es converteixin en nens.

Ja als anys 60 i 70, diversos estudiosos de la demència van observar que el declivi de certes capacitats en les persones que la patien semblava seguir un patró invers al descrit a les teories cognitives sobre les fases del desenvolupament infantil. És més, es coneixen alguns escrits mèdics de fa més de dos segles que ja referien similituds entre l’envelliment i el desenvolupament infantil normal. 

La retrogènesi cognitiva

S’han realitzat diversos estudis que han permès establir paral.lelismes entre l’edat d’adquisició de determinades habilitats mentals durant el desenvolupament i la pèrdua de les mateixes en diverses fases de la progressió de la malaltia de l’Alzheimer. Per exemple, la capacitat de realitzar càlculs mentals necessaris per a una adequada gestió dels diners en el procés d’una compra quotidiana bàsica, és quelcom que un nen acostuma a adquirir entre els 8 i els 12 anys, mentre que aquesta habilitat s’acostuma a deteriorar en una fase lleu de la demència per Alzheimer. 

Les pèrdues cognitives tenen un impacte en la funcionalitat, és a dir, en la capacitat de desenvolupar les activitats de la vida diària. Per això, la retrogènesi cognitiva i la funcional, necessàriament, van de la mà.

La retrogènesi funcional

El desenvolupament infantil sovint s'avalua segons la consecució de certes habilitats de la vida quotidiana, per a la realització de les quals es requereixen determinades capacitats cognitives i motrius que depenen de la maduresa cerebral. L’evolució retrogenètica a l’Alzheimer suposa que aquestes habilitats es vagin perdent en l’ordre invers en que es van  adquirir. Així, la teoría de la retrogènesi de Reisberg estableix unes comparacions entre l’edat d’adquisició d’algunes habilitats (edat de desenvolupament) i la pèrdua de les mateixes amb la progressió de les fases de la malaltia de l’Alzheimer. 

Per exemple, la capacitat per realitzar un treball (remunerat o no) s’adquireix entre els 13 i els 19 anys, mentre que és quelcom que es comença a deteriorar en una fase de deteriorament cognitiu lleu.  Una altra de les fites que utilitza Reisberg en la definició d’aquesta evolució inversa és la capacitat de triar la roba adequadament, quelcom que un nen és capaç de fer entre els 5 i els 7 anys i que es perd quan l’Alzheimer es troba  en fase moderada de demència. Així, les diferents fites s’utilitzen per a la configuració d’unes escales que ajuden als professionals a definir el grau de deteriorament de la persona que pateix Alzheimer, a la vegada que serveixen d’orientació per comprendre quin tipus d’assistència necessita. 

La persona que pateix Alzheimer mai tornarà a ser un nen

Com ja van destacar Reisberg i col.laboradors en un article publicat l’any  1999, és obvi que les persones amb Alzheimer no realitzen cap evolució a la inversa pel que fa a aspectes físics. A més, mentre que el desenvolupament està marcat per expectatives creixents, la malaltia d’Alzheimer ho està per expectatives decreixents.

Hi ha altres diferències molt destacables entre les persones amb Alzheimer i els nens, que ens porten a recordar que les persones amb Alzheimer no han de ser tractades com a nens, tot i que les cures i atencions que necessiten s’han d’adaptar a les necessitats fonamentals que requereixen els nens de l’edat de desenvolupament equivalent a la fase de la malaltia  en la qual es trobi.

Consideracions i diferències molt rellevants entre les persones amb Alzheimer i els nens 

Seguint amb les observacions de Reisberg i col.laboradors, és important destacar el següent:

• Les persones amb Alzheimer conserven, majoritàriament, la seva talla adulta fins a fases molt avançades de la malaltia, no tornen a gatejar i, per altra banda, desenvolupen una rigidesa i contraccions musculars que no tenen cap equiparació amb l’evolució motriu d’un nen. És obvi, doncs, que les implicacions físiques per a la seva cura no són les mateixes que les que requereix un nen d’edat de desenvolupament equiparable.
• Una persona amb Alzheimer, independentment de l’edat de desenvolupament amb la que se la pugui equiparar, encara pot ser capaç de posar en pràctica algunes habilitats adquirides al llarg de la seva vida, mentre que un nen de la mateixa edat de desenvolupament no té aquesta capacitat. Per exemple, una persona amb Alzheimer moderadament greu, incapaç de vestir-se sola (edat de desenvolupament, 5 anys), potser encara pot realitzar alguna tasca de costura de certa complexitat, impensable per a un infant de 5 anys. Per tant, és imprescindible atendre la individualitat, més enllà del que s’esperaria per la fase de la malaltia. 
• Degut a la seva edat, en molts casos, les persones amb Alzheimer tenen altres malalties o trastorns concomitants. Això pot afectar també a l’expressió dels seus símptomes i a la funcionalitat quotidiana, i pot generar un excés de dependència, més enllà del que es podria esperar per la fase de la malaltia. De nou, l’atenció que necessita cada persona amb Alzheimer haurà de ser personalitzada. 
• Per últim, però no per això menys important, no podem oblidar que cada persona amb Alzheimer té el seu propi bagatge històric personal. Cadascú ha adquirit uns coneixements diferents al llarg de la seva vida, ha tingut uns interessos particulars, habilitats, relacions socials i un llarg etcètera d’aspectes que han configurat la seva trajectòria vital i, en definitiva, la seva persona. El que en un nen és un esdevenidor, en una persona amb Alzheimer és un passat, que l’acompanyarà i haurà de ser tingut en compte fins els seus darrers dies. 

La retrogènesi és un reflex de la involució cerebral 

• Aquest procés de reversió en la malaltia de l’Alzheimer respecte l’evolució del desenvolupament normal des del naixement, s’ha observat en diferent mesura i a diferents nivells: cognitiu, funcional, emocional, clínic neurològic (aparició de certs reflexes), neuropatològic (patrons de pèrdua neuronal, canvis neurometabòlics, o vulnerabilitat de la mielina, per exemple) i biomolecular cerebral (com l’activació de certes proteïnes en algunes àrees). Tot això  condueix a un patró retrogenètic força robust que permet establir certa correlació entre les fases de progressió de la malaltia i l’edat de desenvolupament.  
• Centrant-nos en el dia a dia amb una persona amb Alzheimer, aprofundirem en aquells aspectes que tenen a veure amb allò funcional i allò cognitiu.