Sovint, les persones amb Alzheimer poden actuar com si s’haguessin tornat insensibles a allò que succeeix al seu voltant. Poden actuar de forma incomprensible per als seus éssers estimats, dient o fent coses com si no els importés la manera com poden afectar altres persones. La persona afectada pot no assabentar-se que qui la cuida, està cansat o que no es troba bé.
Aquesta actitud acostuma a generar emocions negatives en les persones cuidadores que, alhora, poden projectar-les sobre la persona malalta i causar més confusió i desadaptació. Sovint, qui cuida, se sent incapaç de trencar aquest cercle viciós.
Atès el progressiu deteriorament cognitiu, la persona afectada va perdent la capacitat d’empatitzar amb les persones del seu voltant. Però això no significa que ja no li importin. L’empatia requereix un funcionament adequat de diverses funcions cognitives que, amb el progrés de la malaltia, es van deteriorant. No podem pretendre que la persona malalta s’adapti a la nostra realitat, ja que això és cada vegada més difícil per a ella, fins al punt de no poder-ho fer. Només relacionant-nos amb ella des de l’empatia trencarem el cercle viciós al que fèiem referència abans. Això significa comprendre que les alteracions cognitives que pateix condicionen la seva percepció de la realitat, que ja no és la mateixa que la nostra, i que hem de ser nosaltres els que fem l’esforç de traslladar-nos al seu món.
No és el mateix enfrontar-se a la persona malalta intentant fer que raoni perquè no ens comprèn, que traslladar-se a la seva realitat. Posar-nos al seu lloc i esforçar-nos a percebre el que pot estar sentint ens pot ajudar a comprendre millor les seves necessitats, a reconduir la seva conducta (i la nostra) i a afavorir així una relació més fluida que millori el benestar emocional de tothom. És evident que quan la veiem trista o ens sembla que pateix ens resulta més fàcil ser empàtics amb ella que quan la seva actitud ens exigeix paciència o ens sorprèn la seva manca d’empatia i comprensió envers nosaltres. Però, precisament, traslladant-nos a la seva manera de percebre i sentir la realitat aconseguirem, segurament, que la relació amb ella sigui més senzilla.
Veiem alguns exemples: