Escales FAST i GDS: formes de gradació de l’Alzheimer

L’escala FAST i l’escala GDS són dues formes de definir cadascuna de les fases de la malaltia de l’Alzheimer. Emprades en l’entorn professional, permeten conèixer l’evolució de la malaltia i són molt útils per comprendre les cures que necessita la persona amb Alzheimer en les diferents etapes de la malaltia. En aquest article expliquem la seva utilitat i la correspondència dels codis respecte als símptomes.

Els fonaments de les escales FAST i GDS

L’escala GDS de Reisberg es va publicar als anys vuitanta i es denomina així per les sigles del seu nom original en anglès Global Deterioration Scale (Escala de deteriorament global). S’acostuma a fer-hi referència al·ludint al nom del neuròleg americà que la va desenvolupar: Barry Reisberg. L’escala GDS contempla 7 fases que, des de la normalitat (GDS 1) fins a l’etapa més greu (GDS 7), defineix el progrés continu de l’evolució de la malaltia.

El mateix Dr. Reisberg, uns anys després de la GDS, publica l’escala FAST (de l’anglès Functional Assessment Staging, és a dir, estadiatge de l’evolució funcional). Aquesta escala aporta a la GDS una divisió de les fases 6 i 7 i reflecteix la progressiva incapacitat de la persona malalta a l’hora de mantenir les activitats bàsiques de la vida diària. 

Aquestes escales tenen la seva base en la teoria de la retrogènesi, que expliquem al detall en aquest article. Resumidament, segons aquesta teoria, les alteracions patològiques que tenen lloc al cervell d’una persona amb Alzheimer comporten un patró de canvis cognitius i conductuals que segueixen, aproximadament, l’ordre invers al del desenvolupament normal infantil. És a dir, les capacitats i habilitats que es van adquirir més tardanament durant el desenvolupament són les primeres que es perden amb l’Alzheimer i, viceversa, les adquirides abans són les darreres en veure’s afectades per aquesta malaltia.

Quina utilitat té l’ús d’aquest tipus d’escales?

La malaltia d’Alzheimer suposa una progressió en forma de contínuum de la salut cognitiva i independència funcional a un deteriorament molt greu. Arriba un moment en què les proves d’avaluació de les capacitats cognitives no poden seguir detectant una variació objectiva o numèrica de la progressió de la pèrdua. És el que es coneix com “efecte terra”. És a dir, a partir d’un determinat punt de l’evolució de la malaltia, la persona afectada ja no pot realitzar cap (o pràcticament cap) de les activitats requerides en les avaluacions cognitives; per tant, la puntuació en el test serà molt baixa o nul·la.

Tanmateix, això no vol dir que hagi arribat al màxim de la progressió. El que passa és que ja no es pot mesurar amb aquests instruments. És llavors quan aflora una de les aportacions d’aquestes escales, que compaginen l’observació clínica del deteriorament cognitiu i funcional, i permeten acollir-se a uns paràmetres més amplis que permeten seguir graduant el deteriorament i, conseqüentment, anar definint les necessitats específiques de tractament i  cura. De la mateixa manera, en les fases incipients del deteriorament, quan potser els tests no poden detectar-lo perquè és molt subtil, aquestes escales contemplen uns aspectes, també basats en l’observació, que poden ser molt útils per identificar els estadis previs a la demència.  

El que aporta l’escala FAST 

L’escala FAST contempla 7 fases, les mateixes que l’escala GDS, però desgrana les fases finals detallant la progressiva pèrdua de les funcions més bàsiques. Això, que és molt dur perquè reflecteix una malaltia molt cruel, ajuda a definir de forma precisa les necessitats de tractament, atenció i cures que deriven d’una gran dependència. 

Aquí es detallen, de forma resumida, els aspectes més definitoris de cadascuna de les fases i la seva equivalència entre les escales GDS i FAST. La GDS fa més èmfasi en els aspectes cognitius, mentre que la FAST ho fa en els funcionals.

Com a conclusió, podem afirmar que l’escala FAST i l’escala GDS són molt útils per definir cadascuna de les fases del procés clínic i ajudar a familiars i i els que tenen cura de conèixer les necessitats de la persona amb Alzheimer en cadascuna de les etapes de la malaltia.