.png)
Un dels símptomes cognitius de la malaltia d’Alzheimer és la pèrdua de capacitat per expressar-se i per comprendre el llenguatge. És el que, en termes especialitzats, es coneix com a afàsia. En aquesta malaltia, aquesta alteració del llenguatge apareix de forma gradual, fent cada vegada més difícil la comunicació amb la persona afectada.
Normalment, les alteracions del llenguatge verbal es manifesten, de forma més o menys simultània, amb les del llenguatge escrit (en aquest cas, s’anomena agrafia, i és la dificultat per representar les lletres i els números adequadament).
L’afàsia afecta tant l’expressió com la comprensió
Amb la malaltia d’Alzheimer, el llenguatge es veu alterat, progressivament, tant en l’expressió com en la comprensió:
El llenguatge expressiu es refereix a la capacitat de parlar i ser entès
En fases inicials poden aparèixer dificultats per trobar les paraules adequades, provocant silencis o bloqueigs quan la persona afectada s’expressa. Amb la progressió cap a la fase moderada, es farà cada vegada més freqüent i, per compensar-ho, és habitual que es donin rodeigs per indicar una paraula (tècnicament, circumloquis), que s’empri una paraula en comptes d’una altra (parafàsies), i que, fins i tot, s’emprin paraules inexistents i inventades (neologismes).
En fases avançades, el llenguatge expressiu es veu limitat a un nombre reduït de paraules i la persona afectada per l’afàsia pot balbucejar o murmurar, fent que sigui molt difícil, fins i tot impossible, entendre el que està dient.
El llenguatge receptiu, d’altra banda, és la capacitat d’entendre els altres
Al principi, la falta de comprensió està molt lligada a la dificultat per retenir i processar informació a curt termini; per tant, les qüestions complexes, les frases llargues, les converses amb molta informació, etc. faran que la seva comprensió global es vegi limitada. Més endavant, molts termes i vocables van deixant de tenir significat per a la persona amb Alzheimer.
La interpretació del llenguatge no verbal, els gestos, les expressions facials i el to de veu està molt més conservada que la del llenguatge verbal al llarg de tota la malaltia. Per això és tant important acompanyar molt bé la comunicació de tots aquests elements.
En la majoria de casos, les dificultats per expressar i comprendre no es donen de forma paral·lela. Així, una persona pot entendre més del que és capaç de dir o, al contrari, parlar força bé però no comprendre gaire el que se li diu. Per aquest motiu, és important tenir la precaució de no dir mai davant la persona amb Alzheimer coses que no volem que senti o comprengui, ni parlar mai en la seva presència com si no hi fos.
L’afàsia, a més, no és un bon indicador del grau de pèrdua d’altres funcions. Per exemple, una persona amb una gran alteració del llenguatge pot sortir-se’n raonablement bé en moltes activitats quotidianes en què el llenguatge no és essencial per al seu desenvolupament.
Com actuar davant situacions concretes d’alteració del llenguatge a causa de l’Alzheimer
Existeixen determinades actuacions que poden ajudar a resoldre algunes situacions concretes amb relació a l’afàsia, com per exemple:
- La persona afectada té molta dificultat per trobar les paraules adequades.
- El que diu sembla incomprensible i tendeix a aïllar-se per evitar haver de comunicar-se.
- La persona afectada no comprèn el que se li explica.
- Mostra inquietud o incomoditat quan se li parla.
- Diu moltes paraulotes o expressions malsonants.
La persona afectada té molta dificultat per trobar les paraules adequades
Davant aquestes dificultats cal donar temps a la persona perquè s’expressi, no mostrar impaciència, ni completar les frases per ella. Cal acostumar-se i acceptar amb normalitat els rodeigs que utilitza per fer referència a les coses, i no corregir ni proporcionar constantment la paraula que està buscant per tal que no senti frustració. Cal ser pacient i mostrar la nostra voluntat de comprendre-la. Si es bloqueja, podem ajudar-la oferint-li, pausadament, paraules de forma interrogativa, per tal que pugui triar la correcta (“Et refereixes a la… ràdio?... televisió?... l’ordinador?, per exemple).
El que diu sembla incomprensible i tendeix a aïllar-se per evitar haver de comunicar-se
En aquests casos, és útil animar la persona a expressar-se de formes alternatives o ampliar els canals de comunicació. Podem animar-la a assenyalar, a gesticular, a tocar les coses o les persones a les quals vol referir-se… Però també és fonamental que el seus possibles interlocutors estiguin al corrent de les seves dificultats i donar-los algunes indicacions per facilitar la comunicació.
La persona afectada no comprèn el que se li explica
Davant problemes de comprensió, hem de garantir, en primer lloc, que la persona ens escolti i ens presti atenció. Dir-li les coses lentament i amb un to suau facilitarà la seva comprensió. Cal intentar emprar frases curtes, amb vocabulari simple, i donar temps perquè processi una part de la informació (intentant garantir que l’ha comprès) abans de passar a la següent. Potenciant la comunicació no verbal (senyals, gestos, expressivitat facial, to de veu, etc.) donarem més elements de suport per facilitar la comprensió.
Mostra inquietud o incomoditat quan se li parla
Aquesta actitud pot ser una conseqüència de l’excessiva sobreprotecció o la tendència al paternalisme per part de les persones que l’envolten. Hem d’intentar evitar parlar-li de forma similar a com ho faríem a un nen. De vegades, encara que amb la intenció de mostrar afecte, o per fer el llenguatge més comprensible, emprem formes d’expressió que poden atemptar contra la dignitat de la persona, i aquesta ho pot percebre així.
Per això, cal procurar fugir de l’abús d’una entonació exagerada o el freqüent ús de diminutius, o d’adreçar-nos a la persona amb apel·latius que, si no fos per la seva malaltia, no empraríem amb ella (“rei”, “tresor meu”, “preciós/a”...) i dir-li pel seu nom o com sempre hagi preferit. No cuidar aquests detalls pot contribuir a que la persona amb Alzheimer es retregui i es mostri esquiva.
Diu moltes paraulotes o expressions malsonants
Algunes persones amb demència recorren a l’ús de paraules malsonants, fins i tot quan abans mai no ho feien. Tots les emprem en alguna ocasió, però tenim la capacitat de controlar el seu ús o les reprimim si convé. Quan s’altera l’habilitat comunicativa, les paraulotes poden sorgir espontàniament quan la persona s’esforça a expressar-se.
No ho fa de forma intencionada, sinó, un cop més, per les alteracions cerebrals que pateix. En alguns casos pot ajudar intentar anticipar-se a les frustracions que pugui experimentar per reduir així l’estrès que pugui sentir. Tanmateix, la millor forma d’abordar situacions de llenguatge malsonant és acceptar que són el resultat de la demència i que la persona afectada no ho pot controlar.
.webp){kind=logo}
