Moltes de les habilitats motores que ens permeten dur a terme actes elementals i quotidians estan tan automatitzades i ens resulten tan senzilles que no els prestem atenció.
Tanmateix, quan es veuen impactades a causa d’alguna malaltia, com per exemple l’Alzheimer, en som conscients de la seva rellevància per executar les activitats de la vida diària. Aquest és el cas de les pràxies, les quals estan relacionades amb l’execució precisa i coordinada d’actes motors implicats en la realització de moltes activitats. En aquest article parlarem de les pràxies, dels diferents tipus, i de com estimular-les per mantenir-ne la funcionalitat en la vida quotidiana el màxim de temps possible. Sobretot quan l’Alzheimer els afecta i provocant un símptoma anomenat “apràxia”.
Què són les pràxies?
“Pràxies” és el nom col·lectiu que rep el conjunt de capacitats cognitives que depenen de la praxi: un procés neurològic mitjançant el qual la cognició dirigeix les accions motores. Suposa la generació i execució precisa de moviments voluntaris per a la realització d’una acció o la consecució d’un objectiu determinat.
Són moltes les accions motores quotidianes resultants d’una bona execució de les pràxies, com cordar-se les sabates, rentar-se les dents, utilitzar els coberts, collar un cargol, bufar les espelmes d’un pastís, acomiadar-se amb la mà, escriure o dibuixar, etc.
Tipus de pràxies
Les accions que es veuen mediatitzades per les pràxies són molt diverses, ja que existeixen diferents tipus. Alguns exemples són:
Pràxies ideomotores
En aquest tipus s’inclou la realització de moviments simples amb una intenció, com els gestos comunicatius (acomiadar-se amb la mà, demanar silenci, fer la salutació militar, dir que no amb el dit, etc.).
Pràxies ideatòries
Permeten la manipulació adequada d’eines a partir d’una seqüència ordenada i precisa d’accions motores ben coordinades. A més a més, requereixen un coneixement correcte de la utilitat i la manera com s’empra l’utensili en qüestió. Alguns acres reflexos de les pràxies ideatòries són: pentinar-se, rentar-se les dents, cordar-se les sabates, o tallar la carn amb el ganivet i la forquilla.
Pràxies visuoconstructives
En aquest cas s’inclou la capacitat de planificar i executar els moviments necessaris per organitzar determinats elements en l’espai amb una finalitat específica. Com per exemple fer un dibuix, encara que només sigui un cercle, o construir alguna cosa a partir dels seus components (un puzle, un trencaclosques, un kit de muntatge, etc.).
Pràxies orofacials
Aquest tipus de pràxies fa referència a l’execució de moviments intencionals o gestos amb diferents parts de la cara (llavis, ulls, celles, llengua, galtes, etc.). Es reflecteixen en actes o gestos tan simples com bufar, serrar les dents, fer espetegar la llengua, arrufar les celles o fer un petó.
Com estimular les pràxies per minimitzar l’impacte de la seva alteració?
El procés pràxic requereix la concepció de la idea d’allò que es vol fer, la planificació dels moviments necessaris, la mateixa execució precisa i coordinada i una autoavaluació de tot plegat. Tot aquest procés depèn d’una complexa orquestració de funcions cerebrals.
Prenem com a exemple l’acció de dibuixar un cercle:
- Pensem a dibuixar-lo (idea).
- Amb el llapis a la mà ens disposem a plasmar-lo en un espai determinat del full (planificació).
- Apliquem la pressió i direcció adequada del nostre traç (execució) i comprovem el resultat (autoavaluació).
En circumstàncies normals, realitzem aquestes accions sense cap esforç conscient. Simplement, fem les coses perquè el cervell planifica i executa les accions motores necessàries de forma automàtica.
Activitats útils per estimular les pràxies
- Manualitats: retallar, doblegar paper, pegar, etc.
- Escriure o dibuixar.
- Bricolatge: serrar, enroscar, clavar, muntar, etc.
- Jocs o kits de construcció, muntar maquetes, etc.
- Cosir, tricotar, fer brodats, fer ganxet, etc.
- Jocs de mímica: endevinar títols de pel·lícules o cançons mitjançant gestos, transmetre missatges només mitjançant comunicació no verbal, o imitar moviments o gestos que fa una altra persona, etc.
L’apràxia, habitual en l’Alzheimer
L’alteració de qualsevol forma de pràxies s’anomena apràxia i és una conseqüència d’una disfunció cerebral, com per exemple traumatismes cranioencefàlics, accidents vasculars cerebrals, tumors cerebrals o malalties neurodegeneratives que comporten deteriorament cognitiu i demència. Tot i que el seu impacte es reflecteix en accions motores, la fallada en la seva execució no és deguda a problemes de mobilitat física o musculoesquelètics.
L’apràxia forma part dels símptomes cognitius de l’Alzheimer. A conseqüència d’aquesta malaltia, les pràxies perden aquest funcionament automatitzat que, en condicions normals, no valorem.
Per poder viure el dia a dia de forma autònoma cal dur a terme un gran nombre d’accions de moviment precises i coordinades.
Exemples de la manifestació de l’apràxia
La manifestació de l’apràxia és deguda al fet que l’afectació neuronal produeix com una desconnexió entre la idea de realitzar una tasca i la mateixa execució de la tasca. Per exemple:
- La persona pot notar i agafar els botons (no hi ha cap manca de sensibilitat ni de moviment que justifiqui que no pugui fer-ho), però no pot coordinar el moviment dels dits adequadament per aconseguir cordar la peça de roba.
- La persona amb Alzheimer s’asseu de forma brusca o rara, perquè potser està experimentant confusió sobre la forma adequada d’alinear el seu cos amb la cadira o la butaca en qüestió, o perquè té problemes greus per emprar els coberts adequadament.
- També pot passar que, sigui per l’apràxia o per l’alteració d’altres funcions cognitives complexes (com les funcions executives, relacionades amb la seqüenciació i la planificació, per exemple), cometi errors d’ordre a l’hora de vestir-se i es posi la roba interior a sobre dels pantalons.
És difícil aïllar un problema apràxic de la resta de problemes cognitius que presenta una persona amb demència. Així, sigui per l’apràxia o per l’agnòsia, pot emprar un raspall de dents per pentinar-se, bé perquè no reconeix adequadament l’objecte o bé perquè confon la seva utilitat i el programa de moviments associats.
Com abordar algunes situacions concretes causades per l’apràxia?
La persona es frustra per la seva incapacitat o graponeria a l’hora de fer algunes coses
Observem què és allò que no pot fer per poder ajudar-la, després d’informar-la, en comptes de fer-ho per ella.
No vol fer activitats d’habilitat manual
No s’han de proposar, ni esperar que la persona afectada realitzi activitats que requereixin una habilitat que ja ha perdut. És el cas, per exemple, de determinades activitats manuals elaborades, com ara fer bricolatge o cosir. Insistir-hi, probablement generarà malestar i frustració. Per minimitzar l’apatia, és millor triar activitats que siguin fàcils i agradables.
Mostra problemes en la realització de tasques bàsiques
Davant l’aparició de dificultats en les activitats de la vida diària, cal simplificar. Per exemple, podem:
- Substituir les sabates de cordons per d’altres que portin velcro.
- Facilitar-li que pugui menjar amb la mà i potenciar-ne així l’autonomia durant els àpats, quan presenta dificultats per emprar els coberts.
- També podem emprar “pistes” motores que desencadenin activitats determinades . Per exemple, fer-li un petit toc o una suau pressió a la part del darrere dels genolls perquè s’assegui.
Unes activitats les realitza sense problemes, però és incapaç de fer-ne d’altres
La capacitat per realitzar accions i activitats no s’altera en el mateix ordre en totes les persones amb Alzheimer. En funció de l’experiència prèvia amb cada activitat, o de la intensitat d’altres símptomes cognitius, el patró de comportament pot variar considerablement. En qualsevol cas, és important fer tots els possibles per fomentar l’autonomia de la persona afectada el màxim de temps possible i intentar potenciar les habilitats que conserva. Per això és crucial no insistir en allò que ja veiem que no pot dur a terme, i animar-la a continuar fent tot allò que, encara que sigui amb ajuda, encara pot fer.
Lògicament, les activitats s’hauran d’ajustar a les possibilitats de cada persona segons el seu grau d’afectació cognitiva i donar prioritat sempre a la seguretat i el foment de l'autoestima. L’apràxia pot generar frustració i ansietat a les persones que la pateixen, i pot estar en la base de la manifestació d’alguns dels símptomes conductuals de la malaltia d’Alzheimer.
