Com comprendre millor una persona amb Alzheimer: l’empatia

Sovint, les persones amb Alzheimer poden actuar com si s’haguessin tornat insensibles a allò que succeeix al seu voltant. Poden actuar de forma incomprensible per als seus éssers estimats, dient o fent coses com si no els importés la manera com poden afectar altres persones. La persona afectada pot no assabentar-se que qui la cuida, està cansat o que no es troba bé.

Aquesta actitud acostuma a generar emocions negatives en les persones cuidadores que, alhora, poden projectar-les sobre la persona malalta i causar més confusió i desadaptació. Sovint, qui cuida, se sent incapaç de trencar aquest cercle viciós.

Atès el progressiu deteriorament cognitiu, la persona afectada va perdent la capacitat d’empatitzar amb les persones del seu voltant. Però això no significa que ja no li importin. L’empatia requereix un funcionament adequat de diverses funcions cognitives que, amb el progrés de la malaltia, es van deteriorant. No podem pretendre que la persona malalta s’adapti a la nostra realitat, ja que això és cada vegada més difícil per a ella, fins al punt de no poder-ho fer. Només relacionant-nos amb ella des de l’empatia trencarem el cercle viciós al que fèiem referència abans. Això significa comprendre que les alteracions cognitives que pateix condicionen la seva percepció de la realitat, que ja no és la mateixa que la nostra, i que hem de ser nosaltres els que fem l’esforç de traslladar-nos al seu món.

Però, què vol dir “traslladar-se al seu món”?

No és el mateix enfrontar-se a la persona malalta intentant fer que raoni perquè no ens comprèn, que traslladar-se a la seva realitat. Posar-nos al seu lloc i esforçar-nos a percebre el que pot estar sentint ens pot ajudar a comprendre millor les seves necessitats, a reconduir la seva conducta (i la nostra) i a afavorir així una relació més fluida que millori el benestar emocional de tothom. És evident que quan la veiem trista o ens sembla que pateix ens resulta més fàcil ser empàtics amb ella que quan la seva actitud ens exigeix paciència o ens sorprèn la seva manca d’empatia i comprensió envers nosaltres. Però, precisament, traslladant-nos a la seva manera de percebre i sentir la realitat aconseguirem, segurament, que la relació amb ella sigui més senzilla.

Veiem alguns exemples:

• No vol prendre la medicació perquè està convençut que ja se l’ha presa. Si responem des de “la nostra realitat” entrarem en una confrontació o en un esforç esgotador i infructuós per fer-la raonar. En canvi, si intentem acceptar “la seva realitat” podem evitar la discussió; podem dir-li, per exemple, que el metge ha aconsellat que prengui una pastilla més.
• Passeja amunt i avall per casa, aparentment sense cap sentit. Si ho analitzem des de “la nostra realitat” ens posarem nerviosos i, després d’haver-li dit diverses vegades que s’assegui i veure que no ho fa, acabarem irritant-nos i alçant la veu. La persona amb Alzheimer pot sentir-se desconcertada i, potser reacciona agitada o amb ansietat. En canvi, si intentem traslladar-nos a “la seva realitat” i intentem comprendre per què camina d’un costat a un altre, segurament la situació agafarà un altre caire. Potser està buscant alguna cosa concreta i podem ajudar-la; i si no podem esbrinar el motiu, podem aprofitar el nivell d’activitat per proposar-li que ens ajudi a fer alguna tasca o que sortim a passejar.