.png)
De vegades els familiars que tenen cura de persones amb Alzheimer s’autoimposen limitacions en el moment de demanar ajuda, pensant que l’atenció del seu acostat és enterament la seva responsabilitat, i que no han de carregar a ningú amb els seus problemes. Poden pensar, també, que ningú estarà disposat a ajudar, o que no sabran com fer-ho. En altres casos, les persones cuidadores poden sentir vergonya pel fet de demanar suport, o sentir-se culpables perquè pensen que fer-ho és un indici de debilitat o manca de competència.
Probablement, de l’entorn més proper es pot rebre més ajuda de la que imaginem. Però cal demanar-la i, encara més important, saber com fer-ho d’una forma adequada.
Reticències a l’hora de demanar ajuda
Idees preconcebudes o pensaments, sovint distorsionats o poc realistes, poden fer que la persona cuidadora principal es mostri reticent a demanar ajuda. Alguns exemples són:
- Donar per fet que l’oferiment d’ajuda hauria de venir dels altres. Qui té cura ha d’entendre que si no explica la situació i les seves conseqüències és difícil que els altres s’adonin de la realitat i s’ofereixin per ajudar de forma espontània.
- Considerar que l’atenció de la persona afectada és exclusivament la seva responsabilitat. Exercir el rol de la persona cuidadora principal no és incompatible amb compartir determinades parcel·les de l’atenció de la persona malalta amb altres persones adequadament informades.
- Pensar que els altres estan molt ocupats i no voler molestar. El cuidador ha de recordar que ell/ella també té dret a disposar d’una mica de temps per a si mateix/a.
- Interpretar el fet de demanar ajuda com un indici de debilitat. El cuidador ha de comprendre que comptar amb ajuda és fonamental per poder cuidar de si mateix i del seu familiar dependent, i que és necessari per a disposar de la fortalesa necessària per portar el dia a dia de la millor manera possible.
- Haver demanat ajuda alguna vegada i no haver obtingut la resposta esperada. Potser no es va sol·licitar l’ajuda de forma adequada, a la persona més indicada o en el moment oportú, però això no és un motiu per no aprendre a demanar ajuda de forma eficaç i tornar-ho a intentar.
- Creure que ningú sabrà cuidar o atendre el seu familiar tan bé com ells. El dia a dia amb la persona amb Alzheimer suposa un aprenentatge continu i una adaptació constant a la persona afectada. Segurament, el cuidador principal és qui millor pot atendre la persona afectada, ja que és qui millor coneix el seu comportament i les seves necessitats. Tanmateix, o si realitzen peticions concretes i ben adreçades, és possible rebre suport en moments determinats i guanyar així en autonomia i temps per a si mateix.
Distinció entre responsabilitat i culpa
A vegades, un obstacle per demanar ajuda és confondre els conceptes de responsabilitat i culpa. La responsabilitat fa referència a l’obligació moral de fer o decidir sobre algú o sobre quelcom, assumint les conseqüències que es poden derivar de la pròpia forma d’actuar. La culpa, com a emoció, acostuma a estar molt lligada a la percepció de responsabilitat. És un sentiment que s’experimenta davant un fet no desitjat que es considera que ha estat el resultat de quelcom que algú ha fet o no ha fet.
Encara que la responsabilitat de l’atenció a un familiar amb Alzheimer recaigui fonamentalment en el seu cuidador principal, és important comprendre que no tot el que no condueixi al seu màxim benestar es degui, ni molt menys, a la forma d’actuar del cuidador, i que, per tant, sigui “culpa” seva.
Tot i que demanar i rebre ajuda pugui semblar senzill, acostuma a requerir un procés d’aprenentatge. Tant la salut del cuidador com la qualitat de les atencions que ofereixi al seu familiar poden dependre, en gran manera, de saber demanar ajuda i saber acceptar-la.
.webp){kind=logo}
