La malaltia d’Alzheimer és una malaltia neurodegenerativa progressiva caracteritzada pel deteriorament de la memòria i altres funcions cognitives. Està associada al dipòsit de proteïnes amiloide i tau al cervell. L'Alzheimer és la causa principal de demència amb què l'associació Alzheimer Europe estima que viuen prop d'un milió de persones a Espanya o, el que és el mateix, aproximadament el 2% de la població. Aquesta xifra pot arribar a duplicar-se cap al 2050 a causa de l'envelliment de la població i, particularment, si no comptem amb estratègies i tractaments efectius que previnguin o modifiquin els canvis cerebrals patològics.
La malaltia d'Alzheimer és una alteració neurològica progressiva que afecta el cervell i provoca un deteriorament gradual de la memòriai altres capacitats cognitives, el pensament i impacta en la capacitat per fer activitats quotidianes. És la causa més freqüent de demència, arribant a explicar entre el 60% i el 70% dels casos, segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS).
Es tracta d'una malaltia neurodegenerativa, la qual cosa significa que les neurones es van danyant i perdent amb el temps. Aquest procés passa lentament, durant anys, abans que apareguin els primers símptomes evidents. Per això, moltes vegades, els canvis inicials es poden confondre amb oblits propis de l'envelliment, però això no implica que l'envelliment sempre vagi associat a aquest tipus de malalties.
.
Al cervell d'una persona amb Alzheimer es produeixen molts canvis patològics, però hi ha dues alteracions característiques:
Aquestes alteracions dificulten la comunicació entre les neurones i amb altres cèl·lules del sistema nerviós i, amb el temps, en provoquen la mort. Com a conseqüència, passa una pèrdua progressiva de diferents funcions cognitives, especialment la memòria.
Tot i que aquestes alteracions són característiques de l'Alzheimer, no són la causa última de la malaltia. Actualment, es continuen barrejant múltiples opcions com a possibles causes i totes tenen un impacte en l'inici i el desenvolupament de la malaltia.
És important destacar que l'Alzheimer no apareix de forma sobtada. La malaltia es desenvolupa al llarg d'anys, passant per diferents etapes que poden variar en durada i intensitat segons cada persona. A les fases inicials, els símptomes poden ser lleus i poc visibles. A mesura que la malaltia avança, les dificultats cognitives i funcionals es fan més evidents i requereixen més suport per part de l'entorn. Les variants de la malaltia d'Alzheimer també poden influir com es manifesta i progressa la malaltia.
Alzheimer i demència són conceptes estretament relacionats, però no sinònims. La demència és una síndrome, un conjunt de signes i símptomes que es reflecteixen en afectació progressiva de les capacitats cognitives, canvis conductuals i pèrdua progressiva d’autonomia. Per la seva banda, l'Alzheimer és la causa més freqüent de demència i apareix com a conseqüència dels canvis al cervell que el fan malbé progressivament. Hi ha altres causes i tipus de demència com la demència vascular, la demència per cossos de Lewy o la demència frontotemporal.
Els primers símptomes de la malaltia d'Alzheimer solen aparèixer de manera gradual i, en moltes ocasions, poden passar desapercebuts o confondre's amb canvis propis de l'envelliment. No obstant això, quan aquests primers símptomes es repeteixen sovint o comencen a afectar la vida diària, és important prestar-los atenció i valorar sol·licitar atenció mèdica.
A les fases inicials, els símptomes més habituals estan relacionats amb la memòria, però també poden aparèixer canvis en el comportament o l'estat d'ànim. Així doncs, l'Alzheimer es manifesta, de manera progressiva, amb símptomes cognitius i conductuals.
Símptomes cognitius
Al principi, és particularment característica la dificultat per recordar informació recent, com ara detalls d'una conversa, una cita o un es deveniment ocorregut fa poc (errors en l'anomenada memòria episòdica recent). En canvi, la memòria remota, com la relacionada amb experiències de la joventut, se sol mantenir durant més temps, així com els coneixements adquirits al llarg de la vida (memòria semàntica). Aquesta diferència pot resultar desconcertant i difícil d'entendre tant per a la persona afectada com per al seu entorn.
A més, poden aparèixer problemes, cada cop més freqüents i acusats, per trobar les paraules adequades, per la qual cosa les persones afectades es queden en blanc al mig d'una frase o utilitzen termes generals com “això” o “la cosa”. Altres poden experimentar dificultats per planificar o seguir una seqüència de passos, com ara preparar una recepta que abans feien sense esforç, gestionar els comptes de la llar o pensar amb antelació la llista de la compra de la setmana. També és freqüent observar desorientació en el temps o en l'espai, cosa que implica no recordar quin dia és, confondre's amb l'hora o desubicar-se a llocs coneguts. Totes aquestes dificultats es tradueixen en més dificultat per resoldre situacions senzilles o en inseguretat davant de tasques quotidianes.
Símptomes conductuals
A més dels canvis cognitius, és habitual que apareguin canvis conductuals i/o emocionals. Per exemple, una persona que abans era activa pot mostrar apatia o desinterès per activitats amb què abans gaudia, com llegir, viatjar o reunir-se amb més gent. Pot semblar que “ja no li ve de gust fer res” o que necessita més motivació per iniciar tasques senzilles.
També poden aparèixer canvis en l'estat d'ànim, com ara més irritabilitat, nerviosisme o ansietat davant de situacions noves o poc familiars. En alguns casos, hi pot haver tristesa, desconfiança o por, especialment quan la persona és conscient que alguna cosa està canviant en la memòria o en la capacitat per desenvolupar-se en les activitats de la vida diària. Aquests canvis no sempre es reconeixen com a part de la malaltia, però poden ser un senyal primerenc.
Sense ser una llista exhaustiva, l'aparició de diversos dels següents senyals d'alerta, particularment quan suposen un canvi respecte a com ha estat sempre la persona i difícilment atribuïbles a una situació personal passatgera, podria suggerir alguna cosa més que el simple envelliment cerebral:
CQuan la malaltia d'Alzheimer comença a donar la cara, els símptomes es poden manifestar de maneres diferents. Alguns, com hem vist, són de tipus cognitiu (memòria, llenguatge, planificació…) i altres es relacionen amb el comportament i les emocions (irritabilitat, apatia, inquietud…), i es coneixen com a símptomes conductuals. Ambdós tipus de símptomes poden aparèixer des de fases primerenques i solen combinar-se. Identificar-los ajuda a descriure millor els canvis i en facilita l'avaluació per part dels professionals sanitaris.
| Tipología | Símptoma específic | Exemple de la vida diària | Impacte habitual |
Errors de memòria recent |
Oblida detalls d'una conversa recent o demana diverses vegades el mateix. |
Dificultat per recordar cites o encàrrecs. Frustració de l’entorn per les preguntes reiteratives. | |
| Cognitiu | Dificultat per trobar paraules |
Es queda en blanc en parlar o utilitza freqüentment paraules genèriques com “això” o “el atuell”. |
Dificultat per mantenir una conversa fluida. Conflictes de relació per errors en la comunicació. |
|
Desorientació temporal o espacial |
No recorda quin dia o quina hora és; es desubica en un lloc conegut. |
Apareix inseguretat per sortir al carrer sense companyia o planificar activitats. | |
| Problemes per planificar o seguir instruccions |
Té dificultats per preparar una recepta coneguda o per gestionar l'economia o els pagaments. |
Disminueix la independència en tasques quotidianes. Problemes derivats d'impagaments o errors financers. |
|
|
Irritabilitat o canvis d'humor |
Apareixen enuigs amb facilitat davant de petits errors o frustracions. |
Afecta la convivència, les relacions familiars i amb l'entorn proper. |
|
| Conductual |
Apatia o manca d'iniciativa |
Mostra pèrdua d'interès per activitats amb què gaudia abans. |
Disminueix la participació a la vida social, augmentant la sensació de solitud i la manca d'activitat física i cognitiva. |
| Ansietat |
Es percep nerviosisme en situacions noves i inseguretat davant de la presa de decisions. |
Podeu evitar iniciar o mantenir certes activitats o necessitar més suport. |
|
|
Retraïment social |
Deixa d'assistir reunions familiars o activitats habituals. |
Es redueix el contacte social i el benestar emocional derivat d’una xarxa de suport. |
El diagnòstic de la malaltia d'Alzheimer es realitza mitjançant una avaluació mèdica completa per part d'un equip especialitzat que combina la història clínica, l'exploració neurològica i la cognitiva mitjançant tests neuropsicològics i proves complementàries que ajuden a identificar canvis patològics al cervell. Actualment, el diagnòstic continua sent fonamentalment clínic, cosa que significa que requereix la presència de certs símptomes de deteriorament cognitiu. Per detectar l'Alzheimer cal integrar diferents indicis que permetin comprendre què està passant i descartar altres causes dels símptomes.
El procés sol començar amb una visita mèdica a Atenció Primària a la persona afectada i, si és possible, acompanyada d'un familiar proper. En aquesta visita es recullen aspectes importants sobre els canvis observats a la memòria o en el comportament, quan van començar els símptomes i com afecten la vida diària. També es revisen els antecedents mèdics, els tractaments rebuts i altres possibles factors com ara problemes de son, depressió o efectes secundaris d'alguns medicaments. També es pot fer algun test cognitiu de cribratge. En casos que ho requereixin, es pot plantejar una valoració per al diagnòstic precoç de la demència.
Si en aquesta primera valoració es detecten alteracions significatives o senyals d’alerta, el professional d’Atenció Primària pot derivar a un equip especialista de Neurologia. Allà es plantejarà la realització de proves cognitives o tests neuropsicològics per avaluar la memòria, l'atenció, el llenguatge o l'orientació. De vegades, també es fan proves complementàries per descartar altres causes. Les proves més freqüents inclouen una anàlisi de sang i alguna prova de neuroimatge, com la tomografia axial computada (TAC) o la ressonància magnètica (RM).
En els darrers anys, el diagnòstic de la malaltia d'Alzheimer ha incorporat l'ús de biomarcadors, és a dir, senyals biològics que indiquen la presència de canvis cerebrals característics de la malaltia. Aquests canvis es poden detectar a la sang o en altres fluids de l'organisme com el líquid cefalorraquidi. Aquest enfocament forma part dels criteris diagnòstics actuals (model ATN), que es basen en la detecció de tres tipus d'alteracions:
Aquests avenços permeten identificar canvis biològics associats a l'Alzheimer en fases molt primerenques, fins i tot abans que els símptomes apareguin. Tot i això, no totes les persones necessiten aquestes proves, i el seu ús depèn de cada cas i de la valoració mèdica especialitzada.
Actualment, s'utilitzen diverses proves per diagnosticar l'Alzheimer, tant cognitives com anàlisis de fluids biològics (sang o líquid cefalorraquidi). Tot i això, el diagnòstic de la malaltia continua sent clínic, és a dir, cal que la persona presenti certs símptomes de deteriorament cognitiu que siguin determinats com a tal per un equip mèdic especialista.
Una avaluació neuropsicològica consisteix en proves no invasives (no doloroses ni perilloses) que es fan habitualment en consulta. El seu objectiu és valorar diferents capacitats cognitives, com ara la memòria, l'atenció, el llenguatge, el raonament o l'orientació. Aquests tests ajuden a detectar si hi ha un deteriorament cognitiu i a identificar quines funcions estan més afectades.
Encara que una avaluació neuropsicològica completa requereix cert temps de dedicació, hi ha alguns tests cognitius de cribratge. Un dels més coneguts és el Mini-Mental State Examination (Mini-Mental, MMSE), que permet fer un sondeig d'algunes funcions cognitives amb tasques com:
Els biomarcadors són indicadors biològics que informen sobre l’estat general de salut de la persona i que permeten fer el diagnòstic primerenc i el seguiment de la malaltia. Els podem mesurar als líquids del cos (sang, saliva, líquid cefalorraquidi, orina…) o analitzar mitjançant tècniques de neuroimatge (ressonància, PET, TAC).
Biomarcadors en Neuroimatge
Tomografia per emissió de positrons (PET)
Aquesta tècnica permet observar el funcionament del cervell i detectar la presència de determinades proteïnes associades a l'Alzheimer. Segons el que vulguem detectar, hi ha diferents tipus de PET: PET de beta-amiloide, PET de tau o PET de FDG (fluorodesoxiglucosa). Aquesta tècnica no s'utilitza de forma rutinària en tots els casos, sinó quan el diagnòstic no és clar o quan es requereix una informació més detallada.
Tomografia axial computada (TAC) i ressonància magnètica cerebral (RM)
Aquestes dues tècniques permeten observar canvis en l'estructura i la composició del cervell. A través d’elles es pot detectar la disminució del volum de certes àrees cerebrals i altres atròfies característiques.
Biomarcadors en fluids
Punció lumbar
En alguns casos, pot ser necessari fer una punció lumbar. En aquesta prova s'obté una petita mostra de líquid cefalorraquidi, el fluid que envolta el cervell i la medul·la espinal, mitjançant una agulla fina. Aquest líquid es pot analitzar per detectar proteïnes característiques de l'Alzheimer, com la beta-amiloide o la proteïna tau.
La punció lumbar es fa amb anestèsia local i sol ser un procediment segur. Es pot recomanar quan cal confirmar el diagnòstic, aclarir dubtes o valorar la presència de biomarcadors de la malaltia.
En els darrers anys, s'han desenvolupat tècniques capaces de detectar a la sang biomarcadors relacionats amb l'Alzheimer, com la proteïna tau fosforilada (p-tau), el beta-amiloide (Aβ) o la proteïna lleugera dels neurofilaments (NFL). Això obre noves possibilitats per al diagnòstic precoç i el seguiment de la malaltia. Tot i que aquestes proves per intentar diagnosticar l'Alzheimer amb una anàlisi de sang estan avançant ràpidament, el seu ús encara és limitat i no forma part de la pràctica assistencial rutinària.
Gràcies a l'avenç de la investigació i el desenvolupament de biomarcadors, l'Alzheimer es pot diagnosticar en fases cada cop més primerenques de la malaltia, fins i tot abans que els símptomes afectin significativament la vida diària, cosa que facilita un diagnòstic precoç de la demència.
Els primers símptomes de l'Alzheimer es corresponen habitualment amb un deteriorament cognitiu lleu, amb canvis en la memòria, l'atenció o el llenguatge superiors als esperables per a l'edat, encara que les persones afectades encara mantenen l'autonomia i la independència. En alguns casos, les persones arriben a la consulta mèdica quan la seva percepció sobre la memòria o altres funcions cognitives no són detectades objectivament pels tests neuropsicològics habituals. És el que s'anomenaqueixa subjectiva de memòriao deteriorament cognitiu subjectiu. Descartar causes transitòries subjacents, un seguiment estret o la realització de proves basades en biomarcadors poden ajudar a aclarir dubtes.
Detectar-ho de manera primerenca és important, ja que molts dels tractaments disponibles solen ser més eficaços en aquestes etapes. A més a més, comptar amb un diagnòstic precoç permet fer canvis en l'estil de vida, accedir abans a recursos de suport i planificar millor les necessitats futures. Tot i això, la Societat Espanyola de Neurologia adverteix de l'infradiagnòstic i estima que, a Espanya, més del 50% dels casos d'Alzheimer en fase lleu no han rebut un diagnòstic, cosa que s'uneix a l'estimació d'Alzheimer's Disease International que, en països desenvolupats, entre el 20% i el 50% de persones afectades.
Quan els símptomes del deteriorament cognitiu lleu progressen i interfereixen de manera significativa en el desenvolupament d'activitats quotidianes, necessitant ajuda de terceres persones, es considera que la malaltia ha evolucionat cap a una fase de demència establerta. Quan el diagnòstic arriba en aquesta fase, les oportunitats terapèutiques per a la modificació del curs de l'Alzheimer es veuen clarament reduïdes, encara que la persona es pot continuar beneficiant de tractaments per al maneig dels símptomes.
El deteriorament cognitiu lleu (DCL) no sempre evoluciona cap a demència. Algunes persones romanen estables durant anys i fins i tot poden millorar si els símptomes estan relacionats amb causes tractables o reversibles, com ara ansietat, depressió, desajustos metabòlics o infeccions, per esmentar-ne algunes.
Actualment, l'Alzheimer es concep com un procés biològico-clínic continu que comença anys abans de l'aparició dels símptomes, amb una fase preclínica en què tenen lloc canvis cerebrals silenciosos. L’evolució de les fases de la malaltia d’Alzheimer és gradual i progressiva. Tot i que cada persona la desenvolupa de manera diferent, els símptomes solen avançar lentament al llarg dels anys. La velocitat de progressió depèn de diversos factors, com ara l'edat, l'estat general de salut o la presència d'altres malalties. Una de les eines més utilitzades per descriure la progressió de la malaltia és l'escala GDS (de l'anglès Global Deterioration Scale), que divideix l'Alzheimer en 7 etapes segons el grau de deteriorament cognitiu i funcional.
És una escala basada en la teoria de la retrogènesi, segons la qual la persona afectada va perdent capacitats i autonomia en un ordre invers al que les adquirim de manera natural des de les primeres etapes de vida fins a l'edat adulta. Això no vol dir, però, que les persones amb Alzheimer hagin de ser infantilitzades. Continuen sent persones adultes i han de ser tractades sempre amb respecte i dignitat.
Estem davant d'un canvi de paradigma, és a dir, de la manera d'entendre l'Alzheimer. Avui dia, la malaltia es concep com un contínuum biològico-clínic en què, abans de l'aparició dels símptomes, hi ha una fase preclínica, que s'inicia anys abans i en què es produeixen canvis patològics cerebrals de forma silenciosa i que ha obert una finestra d'oportunitat per a la detecció i el tractament primerencs.
Des de la concepció clínica convencional, es fan servir dos models principals per definir la progressió de les fases de l'Alzheimer.
Escala GDS (de l'anglès Global Deterioration Scale)
Divideix l'evolució de la malaltia en 7 etapes, des de l'absència de símptomes (GDS1) fins a les fases de més dependència (GDS6 i GDS7). És un model detallat, àmpliament emprat a l'entorn assistencial, que permet descriure amb més precisió els canvis cognitius, funcionals i conductuals que apareixen al llarg del procés.
Model simplificat
Divideix l'evolució clínica de la malaltia en tres fases per comprendre'n la progressió i les necessitats associades. A la fase I inicial apareixen els primers símptomes, encara que la persona manté gran part de la seva autonomia; la fase II o moderada, on augmenten la desorientació, els problemes de llenguatge i la necessitat d'ajuda en activitats quotidianes; i la fase III o avançada, on hi ha una dependència important per a les activitats bàsiques, juntament amb més dificultats de comunicació i mobilitat.
| Fase | Símptomes | Dependència |
| Inicial | Oblits freqüents, dificultat per trobar paraules, problemes lleus d’orientació i per organitzar tasques complexes. |
Baixa. La persona manté gran part de la seva autonomia, encara que pot necessitar ajut puntual en algunes activitats. |
| Moderada | Confusió més evident, desorientació temporal i espacial, canvis de conducta, dificultats en activitats quotidianes. |
Mitjana. Comença a necessitar supervisió i suport freqüent al dia a dia. |
| Avançada | Pèrdua important de memòria i comunicació, dificultats de mobilitat i dependència per a les activitats bàsiques. |
Alta. Necessita ajuda contínua i cures completes. |
Davant d'una fase d'Alzheimer avançat, les cures pal·liatives prenen una rellevància especial per al benestar de les persones afectades, els seus familiars i, específicament, les persones cuidadores. Les conseqüències de l'Alzheimer en les fases més avançades afecten de manera intensa tant la persona afectada com el seu entorn proper.
Tot i que actualment no hi ha una cura per a l'Alzheimer, sí que hi ha tractaments específics que poden alleujar els símptomes, mantenir l'autonomia durant més temps i millorar la qualitat de vida. L'equip mèdic especialitzat pautarà eltractament per a l'Alzheimer segons la fase de la malaltia, a més dels pertinents per al control dels símptomes conductuals.
En els darrers anys també s'han desenvolupat nous tractaments dirigits a fases inicials de la malaltia per reduir l'acumulació de beta-amiloide. Tot i que alguns ja han estat aprovats per l'Agència Europea del Medicament (EMA), com ara lecanemab i donanemab, encara no formen part del tractament habitual a Espanya en el moment de la redacció d'aquest article.
La missió principal de la Fundació Pasqual Maragall és promoure la investigació en la malaltia d'Alzheimer i altres malalties neurodegeneratives, però també oferir informació rigorosa, sensibilitzar i recolzar els que ja transiten pel procés després del diagnòstic. Per això, recomanem consultar la guia Claus sobre la malaltia d'Alzheimer i explorar els programes d'acompanyament a les persones cuidadores a l'entorn familiar.