En el procés evolutiu de la malaltia d’Alzheimer es manifesten una sèrie de símptomes cognitius i conductuals que poden aparèixer en un ordre i una magnitud diferents en cada persona.
Particularment, les alteracions conductuals varien molt d’una persona a una altra, i no apareixen totes en tots els casos. Tanmateix, quan apareixen, algunes poden generar força desconcert en les persones cuidadores i altres persones properes a la persona malalta, com és el cas de les al·lucinacions i els deliris. Tot i que una al·lucinació i un deliri són dues coses diferents, les persones que els pateixen tenen una experiència d’alguna cosa que no és real, però elles ho viuen com si ho fos.
Una de les millors estratègies per abordar aquest tipus de conductes és conèixer-les i comprendre-les. Dediquem un altre article a les al·lucinacions; en aquest explicarem com poden manifestar-se els deliris en l’Alzheimer i com podem actuar quan apareixen.
Els deliris són creences falses o errònies que no estan basades en cap evidència, però que se sostenen amb vehemència i fermesa, de forma que és molt difícil convèncer la persona que l’experimenta del seu error o falsedat.
La diferència amb les al·lucinacions és que aquestes són percepcions sensorials falses, molt vívides, i la persona que les experimenta interactua o reacciona davant elles (és a dir, veu, sent, olora, etc. coses o persones que no existeixen o no estan presents i actua com si hi estiguessin). Els deliris, en canvi, estan basats en idees, pensaments o creences, però que tampoc no es corresponen amb la realitat.
Tots tenim les nostres creences, ja que són la base de com entenem el món, i són molt personals, tot i que a vegades puguin ser errònies o no precises. Tanmateix, quan les funcions cognitives estan preservades, tenim la capacitat de controlar la influència que les nostres creences tenen en la nostra vida i el nostre comportament, i això és el que perden les persones que pateixen alguna forma de demència, com per exemple l’Alzheimer. És en aquest cas quan les falses creences esdevenen un problema.
L’aparició de deliris en el procés de demència és molt variable. Com les al·lucinacions, els deliris acostumen a ser més freqüents en alguns tipus de demència que en d’altres. Per exemple, en la demència per cossos de Lewy o per la malaltia de Parkinson són molt més freqüents que en la deguda a la malaltia d’Alzheimer.
Així i tot, és probable que una persona amb Alzheimer manifesti deliris en algun moment de la malaltia. Acostumen a ser transitoris, normalment en fases moderades o avançades, però poden provocar molt estrès i desconcert en les persones cuidadores o en d’altres de l’entorn proper.
Els deliris es produeixen per la patologia cerebral pròpia de la malaltia i de les seves alteracions cognitives. Però cal tenir en compte també que hi ha algunes possibles causes desencadenants sobre les quals podem actuar per minimitzar la seva aparició. Per exemple, un entorn amb excessiva estimulació perquè hi ha:
Aquests i altres factors poden afavorir que la persona amb Alzheimer manifesti deliris a partir d’una interpretació errònia d’alguns fets.
El deliri pot manifestar-se de maneres molt diferents. Aquí expliquem alguns dels que apareixen amb més freqüència al llarg de l’evolució de la malaltia d’Alzheimer, que acostumen a manifestar-se en forma de “paranoia” o “deliris paranoides”.
Sovint, els problemes de memòria característics de la demència i la confusió que es poden generar estan a la base d’una actitud de sospita i desconfiança de la persona amb Alzheimer envers els altres que, quan es transforma en una ferma creença sense estar sustentada en la realitat, es converteix en un deliri paranoide.
Per exemple, la persona pot no recordar on ha deixat la seva cartera o qualsevol altre objecte personal, però a causa de la manca de consciència de la seva pròpia malaltia i dels seus símptomes (anosognòsia) pensarà fermament que algú li ha robat.
Una altra expressió del deliri paranoide (pot manifestar-se de formes diferents) pot ser interpretar que les pastilles que li donen són per intentar enverinar-lo, ja que no comprèn que són el tractament d’una malaltia que no reconeix, o pensar que el volen enverinar amb els aliments i negar-se a menjar.
Aquesta és una forma específica de deliri que, tot i que és més freqüent en altres formes de demència, com en la malaltia per cossos de Lewy, també pot aparèixer en la malaltia d’Alzheimer. La síndrome de Capgras forma part dels anomenats “síndromes de falsa identificació” i consisteix a creure que un ésser estimat a vegades és suplantat per un impostor o un doble idèntic a ell. La major part de les vegades, la persona “suplantada” o “duplicada” és la persona cuidadora principal.
Cal tenir en compte que la realitat que percep la persona amb Alzheimer acostuma a ser diferent de la nostra. Per això, és normal no comprendre el motiu del deliri, ja que moltes vegades escapa a tota lògica aplicable. A causa d’aquestes creences, la persona amb deliris pot acusar algú, normalment del seu entorn proper, d’estar ordint aquests paranys contra ella, mostrant-se sovint irritable o, fins i tot, agressiva.
Tal com hem explicat, els deliris són idees fermes que no estan basades en la realitat. Tanmateix, per a la persona amb demència són totalment certes, per això no acostuma a respondre com esperaríem a argumentacions basades en la raó.
Encara que no existeix cap fórmula infal·lible, aquí suggerim alguns consells per abordar aquestes situacions:
Tot i que poden formar part de la simptomatologia pròpia de la malaltia d’Alzheimer, no hem de subestimar els deliris, particularment quan la seva aparició sobtada o reiterada en determinats contextos pot resultar sospitosa de:
La coexistència de deliris i Alzheimer pot ser un tàndem de complexa gestió per a les persones cuidadores perquè els diversos episodis de creences falses poden arribar a ser preocupants i frustrants; per això, la situació és difícil d’abordar, és important demanar ajuda.